Patricia
Barcelona, Febrero de 2011
Magdalena Beltràn
Bellaguarda, Abril de 2011
“La noia de la muntanya”
Un día me n´aniré
Com fé sa germana gran
Deixaré ses oliveres
I aniré a viure a prop del mar.
I si un día passa una barca
Amb un pescador bén ros
Amb els ulls color de lluna
Color de lluna d´agost,
Jo miraré si ell em mira
I si ell em riu, jo li riuré,
I si em diu de pujar a la barca
A la barca pujaré.
I si em porta mar endins
Mar endins me n´aniré.
I si em demana que em despulli
També me despullaré,
Que jo voldria tenir un fill
De cabells rossos com ell.
Però no passà cap barca
I no vaig trobar el meu mariner.
I els meus anys sí que passaren
I vella me vaig anar fent.
I me vaig recordar del pare
I a la muntanya vaig tornar.
I quan vaig tornar a casa
El pare m´estava esperant
I em digué, entra filla meva
Que el camí se t´ha fet llarg.
Ell tenia el sopar fet
I a la taula el meu plat posat
I tots dos vàrem sopar
Com si el temps no hagués passat.
I el s´endemà que era diumenge
A missa vàrem anar
I em demanà si volia
Acompanyar-lo a combregar.
I aquella nit del diumenge
Quan al llit es va posar
Me vadir, que t´en recordes
De quan eres petitona
Que em dèies, pare tinc fred,
Que em deixes dormir amb tu una estona ?
I vàrem riure, i vàrem plorar
I mos vàrem adormir.
I al s´endemà matí
El pare no es despertà.
(L´explicava l´àvia mallorquina)
leave a comment